Dues dècades de trajectòria: informatius, entreteniment i infantil. L’Àngel Pons ha fet de tot a TVE. Ara, com a presentador a les tardes del Canal 24h de TVE, ens explica com es treballa a un dels principals referents informatius de l’estat espanyol.

Víctor: Tu tens més de vint anys d’experiència, en gran part a Televisió Espanyola, i has fet una mica de tot: des del Telediario, les cavalcades de Reis, a Clan, i ara al Canal 24 Hores. I tu ho resumeixes amb un claim, no?: “L’actualitat amb somriure”. Com ho defineixes i, sobretot, com ho apliques en el dia a dia?

Àngel Pons: Doncs, sobretot, amb un llenguatge molt proper, posant-me molt a la pell de l’espectador. És a dir, posem un exemple concret: “Peinado imputa a Gómez”. Qui és Peinado? Qui és Gómez? No ho sé. Juan Carlos Peinado és el jutge instructor de Begoña Gómez, que és la dona del president Sánchez. I intento explicar-ho amb normalitat, com ho explicaria a qualsevol altra persona. I sempre que puc, trec un somriure.

Jo me’n recordo quan Carles Puigdemont va venir i va fer aquell míting exprés a Barcelona: jo vaig somriure. No passa res. Tot es pot explicar amb un somriure, sent proper, sent amable, sense agressivitat, sense soroll, sense ser cridaner i sense estridències en el relat. Vull dir: passa el que passa i nosaltres ho expliquem. Passa que Carles Puigdemont arriba a Barcelona, fa un míting i se’n va; i quan la policia dona explicacions, ja explicarem què ha passat i ja està, amb tranquil·litat i normalitat.

I, llavors, també aquest claim defineix una mica on em sento més còmode i on crec que puc aportar més: aquesta actualitat que desengreixa; l’actualitat pura i dura, però explicada d’una altra manera. A mi m’agrada molt la política, però on em sento més còmode no és tant en la política —tot i que m’agrada moltíssim— sinó en temes més de cultura, d’esports… d’explicar l’actualitat d’una altra manera, donant-li una mica la volta. És el que més m’agrada: contextualitzar.

També m’agrada explicar les notícies pures i dures, el relat de l’actualitat, però cada cop soc més partidari de contextualitzar-les: d’acompanyar la notícia del dia amb una entrevista o amb unes pantalles per explicar també el rerefons.

Víctor: I, a partir de tot això: a Televisió Espanyola, com a mitjà públic —que avui dia, comentàvem abans, s’utilitza també com una arma política… més enllà de polèmiques i amenaces directes per part de l’extrema dreta, que aquí no entrarem—, quin és el valor afegit que pot oferir un mitjà de comunicació públic envers un mitjà privat? 

Àngel Pons: Primer de tot, la funció, és a dir, la finalitat. Aquesta ànima de servei públic (que els privats també en tenen, òbviament), però aquesta finalitat de servei públic no la té tant un mitjà de comunicació privat. A més, actualment no tenim publicitat a Televisió Espanyola, la qual cosa fa que tampoc no ens devem a ningú. També tenim òrgans que intenten garantir la independència respecte del poder polític, que en última instància és qui nomena el consell d’administració.

Llavors, també hi ha unes oposicions. Com a mitjà de comunicació públic, els mitjans tècnics són molt cars -que això també s’ha d’explicar- pot permetre’s tenir una plantilla més àmplia i uns mitjans tècnics més grans perquè compta amb un pressupost que no depèn de l’àmbit privat i, per tant, en aquest sentit també té més independència.

I quant a la meritocràcia, per treballar a Televisió Espanyola com a periodista, de normal (tot i que hi ha casos i casos com a tota l’administració pública) has d’aprovar unes oposicions. Això ja fa que dels millors periodistes, que ho han demostrat amb una prova teòrica i pràctica, estiguin a Televisió Espanyola. Per mi és un plaer formar-ne part. De mitjana, crec que és on hi ha els millors professionals (als privats també n’hi ha de molt bons, per descomptat) i l’aprenentatge és continu.

I ja per últim, el que és molt bo de Televisió Espanyola és que és molt gran. Et permet moure’t fent de tot. Això en una televisió privada potser seria més complicat perquè els departaments són més estancs. Si tu estàs a informatius, estàs a informatius; és més complicat fer el salt a entreteniment o infantils. A Televisió Espanyola és més fàcil.

Víctor: Un dels temes que estem tractant nosaltres és l’agenda setting, no? Que és un terme acadèmic i teòric a partir del qual s’estableix l’agenda dels mitjans de comunicació. Portat a la pràctica a la redacció del Canal 24h, com s’escullen els temes?

Àngel Pons: Basant-nos en criteris periodístics única i exclusivament. És a dir, els que t’ensenyen a la carrera: noticiabilitat. És notícia? És una cosa que passa sempre o és quelcom noticiable? O diferent? A quanta gent afecta? Afecta només una petita part o a molta gent? Afecta només una petita part però és important i, per tant, per protegir les minories també ho hem de donar? Proximitat: en els temes internacionals sempre intentem donar-hi una visió des de l’estat espanyol per posar-nos a la pell de l’espectador.

Els debats que tenim són periodístics, mai són per afavorir a algú o a un altre. Tot és periodístic, i  els temes s’escullen en base a això. També, com que estem a televisió, importa molt si tenim imatges o no. Depenem de la imatge, però en el cas d’informatius tampoc en som 100% esclaus. Si una notícia és notícia, encara que no hi hagi imatge, ja buscarem com la emetem. Però sí que és cert que si tens dues notícies que en la resta de criteris empaten, afavoreixes la que té imatge. A vegades hi ha notícies que dius “aquesta notícia…” però si hi ha una bona imatge, passa per sobre d’altres notícies que, en altres circumstàncies, serien millors, però no tenen tant bona imatge. Això en informatius no és tan exagerat com als programes d’infoentreteniment, on es prioritza més la imatge, a informatius si una cosa és notícia és notícia.

Víctor: Però un dels actors que també marquen l’agenda política són els gabinets de comunicació, no? Per exemple, quan un gabinet de comunicació d’un partit polític o del govern (estatal o autonòmic) facilita o publica una dada, aquesta pot estar condicionada, pot estar maquillada o no explicar-se de manera del tot correcta. Quin és el procés que se segueix de verificació d’aquesta dada o notícia? Com es verifica que això és cert?

Àngel Pons: Si és una dada que dona una institució pública, és l’única dada que no es contrasta. És a dir, si l’Institut Nacional d’Estadística diu que hi ha un tant per cent de la població sense sostre, es dona per bona. En tant que és una institució pública que té els seus científics, així ho diu el codi deontològic del periodisme: si una institució pública dona una dada, es dona per bona i es comunica citant la font. Sempre direm “segons dades de l’INE”, o de la institució pública corresponent.

O el govern: “el govern construirà 30.000 habitatges”. Si ho diu el govern, és una institució pública. Si llavors l’oposició diu que no, doncs també s’explica: “L’oposició diu que no són 40.000 sinó 30.000”. I si hi ha aquest debat, llavors sí que ens activem per intentar furgar una mica més i saber si això és cert o no.

Pel que fa a altres dades d’organismes que no són públics o altres institucions o declaracions, sempre es contrasten, òbviament. Si no està contrastat per dues fonts, no es dona.

I llavors també tenim un departament de verificació que es diu Verifica RTVE. El que fa és que si tenim dubtes d’alguna dada, imatge o vídeo, ho passem a aquest departament. A través de les seves eines verifiquen si allò és cert o no, si ha estat creat per intel·ligència artificial, si és una mentida directa (un bulo). Gairebé tots els vídeos que traiem de les xarxes socials, fins que no els verifica el departament, no els emetem. Moltes dades que per sentit comú posem en dubte, fins que no passen per Verifica no les donem per vàlides.

Víctor: Clar. I amb tot això, jo em pregunto: en moments en què acaba de passar alguna notícia d’impacte, no? Que ara mateix el primer que hi ha és un vídeo a Twitter o a Instagram… M’estic recordant d’una cobertura que es va fer al 24 Hores amb els atacs dels Estats Units a Veneçuela. Entenc que aquí també entra en joc l’equip de Verifica amb els vídeos, per comprovar que tot sigui correcte.

Àngel Pons: Exacte. Si agafem qualsevol vídeo de Twitter, fins que no passa per Verifica, no el donem. Això ho tenim claríssim. Pot ser que alguna vegada se’ns n’hagi colat algun, potser fa molts anys, però ara mateix no em consta. Segurament algun se’ns ha colat, però en una fase molt primigènia del projecte. Si se’ns ha colat és perquè no ha passat per Verifica, perquè Verifica sempre ha fet un treball impecable.

Fins que no està verificat, nosaltres no volem ser els primers. El que volem és ser els primers a dir la veritat, no els primers a explicar una mentida. Llavors, no tenim aquesta urgència. Hem de contrastar la notícia i explicar-la si és certa; si no, no. Volem ser creïbles. En la credibilitat es fonamenta la trajectòria d’un canal de televisió i d’un periodista.

Víctor: I a partir de tot això, ja que parlem de les xarxes socials: fa poc més d’un any la Universitat Pompeu Fabra va publicar un estudi que es titulava Un de cada cinc joves catalans evita consultar notícies molt o bastant sovint. Aquest informe coincideix amb l’època de les fake news, els deepfakes, agitadors ultres que es disfressen de periodistes… Tot això té molt més impacte a les xarxes socials, que són vertebradores de la societat. Quin paper ha de prendre la televisió pública amb tot això? Ha de dir: “Escolteu, això que està dient aquesta persona no és cert”? Què ha de fer?

Àngel Pons: Nosaltres ho fem, eh? Quan hi ha una fake news molt estesa, VerificaRTVE ho publica. Estan al cas de tot el que passa a les xarxes socials i nosaltres fem aquesta feina.

I llavors al 24 Hores ho recollim. Quan és una cosa molt grossa… per exemple, recordo un bombardeig a una escola on van morir 200 nenes a l’Iran, i els Estats Units en negaven l’autoria. Nosaltres no vam dir directament que havien estat els Estats Units, sinó que l’equip de Verifica va escriure un article a la web, van venir al plató i ens van explicar que havien agafat la foto del projectil i havien vist que era de fabricació igual que altres projectils que havien llançat els Estats Units. Van fer una investigació i van recollir indicis que apuntaven als Estats Units, malgrat que Donald Trump en negava l’autoria (després finalment va dir que potser sí que l’havien comès ells per error). Llavors també vam jugar amb imatges posteriors a l’explosió que demostraven que hi havia hagut un bombardeig molt a prop de l’escola.

És a dir, nosaltres ja ho fem, això. I crec que ho ha de fer el periodisme. Quan hi ha una fake news molt estesa, jo crec que l’obligació del periodista —en virtut de la funció de servei públic que hem de complir— és desmentir aquella fake news basant-se en realitats i en indicis reals.

Víctor: Clar. I a partir d’això parlaves també d’entrevistes de plató, que és una cosa que heu començat a fer fa uns mesos al 24h. Més enllà d’anar repetint rodes informatives cada 30 minuts, afegir experts, fer entrevistes, tractar un tema amb més profunditat… Suposo que va una mica guiat per la vocació de servei públic. Com es gestiona tot això? Com s’arriba a fer una entrevista amb un expert? Sobretot amb notícies d’impacte que estan passant ara mateix.

Àngel Pons: Res, molt fàcil. Fem una reunió a la una i plantegem els temes que tractarem. Quan tenim un tema del dia… per exemple, ahir era l’alto el foc entre el Líban i Israel que s’havia signat el dia anterior. Al matí vam entrevistar un expert perquè ens fes una anàlisi de com de fràgil o sòlid era l’alto el foc i què podria suposar per a la guerra de l’Iran. I a la tarda vam fer una entrevista a una experta en l’Iran per complementar una mica el matí.

Plantegem el tema del dia i intentem resoldre les incògnites que hi pot haver sobre la taula. Intentem anar una mica més enllà, perquè si et limites només a explicar la notícia de l’alto el foc, algú es pot pensar que és molt sòlid. Necessites algú que et digui: “Escolti, això què implica realment?”. És realment sòlid? O es pot desfer en un tres i no res?

També hi ha temes que s’expliquen molt millor si els explica un expert. I intentem tenir protagonistes del dia: per exemple, a Pepe Viyuela, l’actor i poeta, li van donar un premi del Festival de Mèrida, doncs l’intentes tenir i preguntar-li com se sent. És una mica aquesta barreja.

I hi ha temes que mereixen ser explicats en pantalla per contextualitzar més. Per exemple, una gràfica econòmica. Si dones la dada i dius “la inflació està al 2 i pico per cent”, però és que fa un any estava al 5%… Els preus continuen pujant, cosa que no és bona, però pugen menys. No tot és blanc o negre. Si et limites a donar només la dada no s’entén tan bé com si fas una gràfica amb el presentador que l’ensenya i et diu per què continuen pujant els preus.

Fem moltes pantalles i després anem amb un expert perquè ens ajudi a entendre les claus del dia. Això ens dona molt bon resultat d’audiència. I tampoc deixem l’actualitat: tenim el tíquer a sota tota l’estona amb les notícies i les últimes hores en vermell. Cada mitja hora renovem titulars perquè els ítems principals del dia no els deixem de banda.

Això dura 15 o 20 minuts. I llavors també fem blocs de temes que considerem que mereixen una especificitat: la missió Artemis II, els esports, el temps… que creiem que mereixen una constància. Intentem emetre’ls sempre a la mateixa hora per fidelitzar: a qui li interessen els esports, sap que de 18:20 a 18:30 cada dia té esports… Intentem fer que cada minutat es dediqui més a una secció. Per exemple, el de les 20:00 nosaltres en diem “d’autor” perquè li donem una mica la volta a la literalitat de les paraules. Llavors el de les 19:00 el dediquem més a Internacional perquè a les 18:00 (hora nostra) és quan als Estats Units sempre està passant alguna cosa. A les 17:30 fem Economia perquè la borsa espanyola tanca a aquella hora. Llavors intentem fer això, sense deixar les altres notícies. Si tu vas a les 19:00 al bloc d’internacional, també hi trobaràs notícies de nacional, de societat, de cultura i d’esports, però posarem més l’accent en internacional.

Víctor: I ja per acabar, el plantejo una pregunta respecte al futur, sobre tot pels que ens hi volem dedicar en un futur: tu com veus el periodisme d’aquí a 10 anys? Quins reptes s’han de fer?

Àngel Pons: Jo crec que el repte és que seguim amb l’ètica, amb el codi deontològic i amb els criteris periodístics dels quals hem viscut sempre els periodistes. Vull dir, no hem de perdre mai de vista això. Si volem incorporar qualsevol cosa, ha de passar per aquest sedàs. Vols incorporar la intel·ligència artificial? I tant! A la intel·ligència artificial, home, enhorabona i li dono la benvinguda. Jo soc professor d’intel·ligència artificial en un màster a la Carlos III per a periodistes i gent de comunicació audiovisual.

Enhorabona, la intel·ligència artificial et pot salvar, et pot ajudar, pot agilitzar i automatitzar molts processos, i pot fer que nosaltres ens dediquem més a contrastar. Ara bé, si això ha d’anar en contra de criteris deontològics i ètics —ja no diguem legals— o criteris periodístics, no. És a dir, tot ha de passar per aquests sedassos. Crec que aquest és el principal repte i és al que ens hem d’aferrar: criteris periodístics sempre; els mateixos amb els quals ens van formar a la universitat, que sempre han format part del periodisme i que tots sabem, no? Contrastar les notícies abans de donar-les per vàlides. Si no, el periodisme no tindrà sentit i qualsevol persona podrà fer periodisme.

Quan hi ha un conflicte, s’han de donar les dues versions d’aquell conflicte, si hi són. Si no hi són, s’han de buscar-la, i s’ha de dir que no les tenim tot i que les hem buscat. És a dir, no transmetre notícies esbiaixades. Són coses de sentit comú. Si ens perdem això, llavors perdrem la confiança de la ciutadania i el periodisme ja no tindrà sentit, perquè qualsevol podrà explicar-ho. El que ens defineix com a periodistes, que ens basem en criteris, en un codi deontològic i en uns principis ètics. No té per què ser només intel·ligència artificial; avui és intel·ligència artificial, però demà vindrà una altra cosa.

Víctor: Llavors, la intel·ligència artificial ha de millorar el procés a partir del qual es treballa, però en cap cas ha de substituir el que ja tenim a dia d’avui.

Àngel Pons: Clar. Sí, sí. Exacte. I ha de passar pels sedassos dels criteris periodístics. Si tu ets capaç de crear una intel·ligència artificial que et contrasti les notícies automàticament… jo crec que, a dia d’avui, ho veig inviable. Però si algú és capaç de crear això i que no hi hagi cap biaix ni res, enhorabona i benvingut. Però bé, ja ho veurem. De totes maneres, el periodisme, sigui exercit per nosaltres, per una eina d’intel·ligència artificial en determinats casos, o pel que sigui, sempre ha de passar pels sedassos. Perquè si no, no és periodisme, és una altra cosa. Parlem de valors fundacionals, de codis ètics i deontològics, i de periodisme.